Vol.4 Els nostres convidats especials i coses delicioses en aquesta tardor

Hola,

 

L’hivern s’acosta a Miyama. Com esteu tots?

 

Aquesta passada tardor vam viure un moment especial per a nosaltres. Vam tenir uns convidats molt especials que van venir a visitar la nostra casa!

 

Els convidats especials eren ni més ni menys que els antics inquilins de la casa, l’última família que va viure aquí abans que nosaltres. Per ser més precisos, el pare de la família és el germà de la ex propietària de la casa. Ell va néixer aquí, va créixer aquí, es va casar aquí i va viure en aquesta casa fins que els seus fills van entrar a cursar primària.

 

El seu nom és Toru. Sí, té el mateix nom que el meu! I a més, el cognom de la seva dona és Morimoto, igual que el meu! I sorprenentment, la dona del seu fill és espanyola. Com ja sabeu, la meva dona, Tina, també és d’Espanya. I per fer-ho tot encara més sorprenent si és possible, el seu fill i la seva dona espanyola es van mudar a Espanya al mateix temps que la Tina i jo ens vam mudar a Miyama des d’Espanya.

 

Són només coincidències o és el destí …? No ho sé. En general, no sóc supersticiós, però aquesta vegada no puc evitar sentir algun tipus de connexió invisible. No sento que acabem de comprar aquesta casa i ens vam mudar a viure aquí sense més, sinó que sento que d’alguna manera vam ser conduïts a Miyama per mantenir i cuidar aquesta antiga casa tradicional japonesa.

 

Estic pensant massa?

 

Aquesta casa tradicional amb sostre de palla va ser construïda fa uns 110 anys per l’avi del Toru. Aquesta foto en color de la casa va ser feta no fa tant de temps, però encara es pot veure el sostre de palla. A la següent imatge es pot veure al seu avi (centre esquerra), la mare del seu avi (centre dreta) i l’esposa del seu avi (dreta), i el seu fill que és el pare del Toru (esquerra). La galeria al costat d’ells i el magatzem que apareix al fons del jardí encara existeixen.

 

Aquest cop, el Toru va venir a visitar-nos amb el seu fill i la seva filla. Tots dos vivien aquí quan eren petits, i el pare de l’esposa del Toru. Mentre la dona espanyola del seu fill i la Tina parlaven en espanyol, la família del Toru em va explicar moltes històries interessants d’aquesta casa. Realment ho vam passar bé i vam gaudir de la barbacoa.

 

Just després de la visita dels nostres convidats especials, va començar el fred al matí i a la nit a Miyama. Després va arribar la temporada de collita.

 

Els nostres tres arbres de caquis van donar molts caquis, però la majoria d’ells van ser picotejats per ocells i van caure a terra. Vam aconseguir recollir només alguns. No em vaig decebre molt perquè estava segur que aquests caquis eren amargs. Però un dia, vaig provar un, i sorpresa! ¡Era molt dolç! Especialment bons eren els petits caquis anomenats Kubogaki, originaris de Kyoto, de l’arbre que es troba a l’entrada de la nostra casa rural. Vaig decidir que l’any que ve lluitaria amb els ocells perquè no es em mengessin tots els caquis. Ara comencem a creure’ns la “llegenda” que ens va explicar la nostra veïna ja entrada en anys, qui ens va explicar que un ós venia a menjar caquis en aquest arbre fa molt de temps.

 

Com sempre, els nostres veïns ens segueixen regalant verdures, i a la tardor hem rebut verdures de tardor com castanyes, shiitake, fesols, moniato …. És un privilegi que ens adonem del pas de les estacions pels regals dels nostres veïns.

 

Totes les verdures de tardor estaven boníssimes, però el millor de tot va resultar ser les “castanyes cuites amb pell interior astringent” que vam fer amb les castanyes que ens va regalar el nostre veí. Havia sentit que preparar aquest dolç era realment difícil. Per primera vegada a la vida, vam provar de fer “castanyes bullides amb pell interior astringent”. En realitat, va ser més treballós que difícil.

 

Seguint la recepta que vaig trobar a internet, vam posar les castanyes en aigua bullint i les vam bullir durant uns 2 minuts. Després, les vam refredar ràpidament en gel.

 

A partir d’aquí tot el procés va ser com un dur càstig. Cal pelar només la pell exterior una a una amb el ganivet, deixant que la pell interior s’adhereixi perfectament a la castanya. Només hem de seguir concentrant-nos en pelar la dura pell exterior de les castanyes. Si podem. Però, la realitat era una mena de “Oh, Déu meu, he tret la pell interior de nou!” Les mans comencen a fer mal. Comencem a perdre força i concentració … no és fàcil si en vols fer moltes.

 

Això només era la preparació. Després de pelar-les totes, ara comencem a CUINAR.

 

Posem a bullir aigua i les castanyes pelades amb 10 gr de bicarbonat de sodi durant 20 minuts per desfer-nos de l’amargor. Després, rentem les castanyes suaument una a una. Repetim aquest procés dues vegades. En realitat, quan rentes les castanyes, se suposa que has de netejar bé amb una punxa de bambú per deixar la pell interior perfectament llisa. Però ens vam saltar aquest procés perquè era massa per a nosaltres! (Crec que no afecta tant el gust encara que no es veuran tan bé com qui les neteja amb un pinxo de bambú).

 

Després, posem les castanyes en una olla i les cobrim amb aigua i afegim 1/3 de la quantitat total de sucre i les posem a bullir durant 20 minuts i després les deixem refredar durant 30 minuts. Repetim aquest procés tres vegades. Realment porta temps …. Només aquest procés de bullir amb sucre necessita unes 3 hores. Si la pell interior de la castanya estava danyada, les castanyes es comencen desfer en trossos durant aquest procés. Per tant, és molt important pelar la pell exterior sense danyar la pell interior.

 

De totes maneres, tot i ser molt dur, el resultat va ser sorprenent. Les castanyes semblen una joia marró! I el sabor … més enllà de la imaginació. Després de menjar-les ja havíem oblidat com n’era de difícil preparar-les i ja en volíem fer de nou!

 

Mentrestant, l’hivern s’acosta a Miyama. Els clients de casa ja han començat a utilitzar l’estufa de llenya. Miyama ha tingut molt poca neu els últims dos anys, però molts vilatans porten temps dient que aquest any tindrem molta neu. Seguint les seves prediccions, estem una mica preocupats però bastant emocionats de veure neu.

 

Bé, això és tot per avui. Us escriuré aviat de nou. ¡Cuideu-vos!

Comments are closed.